Proyectos
Vaig conèixer Josep Maynou durant la presentació d’Atalaia, el llibre de la Maria Pratts i Ulldeter. Em va explicar que passava llargues estades a un poble del Marroc on produïa catifes. Em van agradar molt més després d’explicar-me perquè les feia. Cada catifa il·lustra una de les moltes històries que ell explica als seus shows d’speaking o performance, cada una més sonada que l’altra. Tant la història, com la catifa.
Després d’un parell de setmanes, em va proposar el viatge. No m’ho vaig pensar dos cops, tenia ganes d’airejar-me, de fugir de la ciutat. I ell volia que documentés a la meva manera el treball que fa a Tazrout.
Encara sense saber ben bé on vaig, aterro a Fes, on em trobo amb el meu amic Carles i visitem durant dos dies la ciutat. Després, ell vola cap a Barcelona i jo compro un bitllet de tren cap a Marrakech.
Finalment, a Marrakech em trobo en persona per segon cop a en Josep. Passem una nit agradable amb amics seus en un apartament fora de la medina. L’endemà, després de dinar, marxem direcció Azilal. Veig com passen les hores i el paisatge canvia. Després de quatre o cinc hores, el nostre viatge acaba en una carretera, amb només una benzinera i un bar amb una taula de billar. Es fa de nit esperant el cotxe que ens portarà a Tazrout.
Desperto a Tazrout. Un ocell em pica la finestra. Durant el dia, en Josep em presenta les dones que fan les catifes i a tots els nens del poble. Em bategen com Mustarapha.
Veient totes les fotografies que vaig fer durant el viatge, m’adono que el document de la producció de les catifes queda reduït a una part petita al costat de les fotografies dels llocs i persones que van fer que en Josep es quedés al Marroc i no a un altre lloc.
